El año del verano que nunca llegó

L’epicentre de la novela és Villa Diodati, la casa vora el llac Leman, a Ginebra, a on aquell estiu un grup de jóvens –els Shelley, Polidori, Byron…- estaven reunits llegint contes de por, quan Byron els va desafiar a escriure un relat de terror. A soles Mary Shelley i Polidori els escrigueren, i la resta és coneguda. Ospina conta com va trobant, mentres viaja complint compromisos editorials entre Europa i Amèrica, els fets i les ombres que confluïren en Villa Diodati. Eixos fets i eixes ombres ixen al pas, com una catarata de coincidències, com rumors sentits en un tren. Mostra com la pròpia vida de l’investigador pot influir en l’investigació.

És una novela molt ben escrita, plena de lúcides reflexions sobre la cultura. Els personages del passat tenen més carn sobre els ossos que els amics que Ospina va retrobant en el seu periple. Això li dona a la historia un aire a mig camí entre l’irrealitat i un realisme poètic. Perque, en definitiva, a sovint coneixem més dels personages del passat –reals o ficticis- que dels nostres amics més volguts.

D’alguna manera, Ospina fa seu aquella dita de Gore Vidal, que l’Història deuria ser escrita per novelistes. El año del verano és també un llibre d’Història de la Lliteratura, minuciós fins al punt de ser terrible en els detalls. També ho és de Filosofia –o de reflexió sobre el pensament-de la Lliteratura. També és una reivindicació del Romanticisme. I de com de vegades una investigació acaba quan les portes es tanquen, les llums s’apaguen, i arribem a l’última llínea de l’última pàgina ▲