Estambul i Orhan Pamuk en la lliteratura turca moderna
Les ciutats visibles
✒ Dr. Ali Şükrü Çoruk
Ademés de ser una de les principals ciutats del món des del passat fins al present, Estambul ha segut la ciutat en la que la lliteratura turca s’ha intensificat més en térmens d’espai i del significat adscrit a eixa ubicació. La raó és, sense dubte, que la ciutat va servir de capital de l’Imperi Otomà des de la seua conquista fins a la seua dissolució i a que la major part de les institucions culturals i artístiques heretades de l’Imperi continuaren funcionant també en la ciutat durant l’época republicana.
En térmens de la lliteratura en sí, empero, no és possible argumentar que l’enfocament artístic de la ciutat permaneixqué igual a lo llarc de l’història. El canvi dinàmic i la diferenciació observats en totes les àrees a través del temps també es reflectixen en l’image d’Estambul en la lliteratura. La percepció d’Estambul pels poetes i escritors,
especialment abans del periodo de modernisació i la que sorgix més tart, diferix considerablement. Una vasta i rica colecció de lliteratura sobre la ciutat està ahí, llavors, com a resultat de tots estos moviments artístics i lliteraris, escoles, enfocaments, varietats de contingut i diferències en la percepció.
Estambul en la literatura turca: aspectes principals
En l’introducció de la modernitat, Estambul experimentà numerosos canvis, a l’igual que ocorregué en les ciutats europees. Estos canvis, que prediuen una transformació del concepte de ciutat tradicional al de moderna, també afectaren a l’estructura de l’antiga ciutat d’Estambul. L’Edicte de la Cambra de les Roses, declarat en l’any 1839 com el primer i més significatiu programa de modernisació en l’Imperi Otomà, produí tals canvis (canvis tan importants), que no a soles tractaren de regular l’estructura llegal i burocràtica de l’Estat, sino que ademés també influïren en la lliteratura.
La percepció d’Estambul per part dels poetes i autors de l’época, en aquells temps, reflectia una visió diferent d’Estambul que la dels periodos anteriors. El motiu d’açò fon, sense dubte, la preocupació per tractar de ficar-se al dia en relació a Occident i molejar la vida d’acort als valors occidentals, Estambul i Orhan Pamuk en la lliteratura turca moderna un paradigma que dominava l’espai i els processos creatius. En atres paraules, Estambul arribà a ser entesa com a una de les ciutats modernes, que emergí en el segle XIX en Europa o se transformà d’acort en les necessitats del nou periodo, liderades per capitals com Londres, París, Viena i Berlin.
En comparació en estes modernes ciutats occidentals que se convertiren en els principals centres de producció despuix de la Revolució Industrial, que dominaren les activitats econòmiques de tot tipo i que tenien grans poblacions, edificis pomposos, centres comercials, extenses avingudes i places, Estambul encara lluitava per sobreviure com una clàssica ciutat premoderna en una població consumidora en conte d’una productora. Tot això donà lloc a que fora criticada freqüentment per l’inteligència local i pels autors segons els criteris que s’han nomenat adés. La capital de l’Imperi estava llunt de l’image glamorosa del “cel” que una volta tingué als ulls d’aquells intelectuals que valoraven positivament les nocions de modernitat com són el canvi, la velocitat i el progrés, i que foren testics directes del gran trenc entre Estambul i les capitals europees que visitaren o en les que residiren durant algun temps. Estambul fon vista de forma negativa quan se comparà a en els centres palpitants d’Europa i s’expressà freqüentment el desig de convertir a la capital otomana en una ciutat d’aspecte europeu. Els principals poetes i autors otomans que tenien esta opinió d’Estambul eren Şinasi, Ziya Paşa, Namik Kemal y Ahmet Midhat Efendi, en lo que respecta a la primera fase de la lliteratura turca moderna.
Durant el periodo Servet-i Fünûn (Riquea del coneiximent), un periodo lliterari que rebé el nom d’un diari de vanguarda de l’época en la que l’influència occidental s’experimentà en major mida, en llínea en les tendències del moment, els espais d’Estambul que fruïen dels modos de vida occidentals els autors se centraren en les obres de ficció. Estes noveles produïdes durant el periodo Servet-i Fünûn preferiren ignorar els elements relacionats en la vida local dels otomans i destacaren en les seues creacions districtes com Beyoğlu (Pera), les Illes Princeses i les costes europees del Bósforo, a on en la vida diària estaven presents una gran cantitat de costums occidentals.
Els principals autors d’este periodo foren Halit Ziya Uşaklıgil i Mehmet Rauf, qui són considerats llegítimament com els primers representants de la novela turca en el sentit modern de l’expressió. També en la poesia, Tevfik Fikret, posicionant-se contra el fluix de l’història, condenà a Estambul com a la mare de tots els mals en el seu famós poema titulat “Sis [La Boira]”.
El curs de la lliteratura turca en acabant del Segon Constitucionalisme, és a dir, les seqüeles de l’any 1908, revela que la visió negativa de Estambul en la lliteratura que començà despuix del periodo de reforma de Tanzimat encara persistia. En este periodo, que era una atra etapa més de modernisació de l’Imperi, ademés de l’aproximació negativa imperant a la ciutat en la lliteratura, numerosos poetes i autors escomençaren a centrar les seues obres en Estambul com el foc de la seua comprensió artística i producció en una forma prou positiva.
U d’ells fon Yahya Kemal, qui havia estat en França des de molt jove seguint les últimes tendències en la lliteratura francesa i estava influenciat pel nacionalisme francés. Despuix de tornar a Estambul en 1912, Yahya Kemal, a diferència dels seus contemporàneus, tractà d’ubicar a Estambul en el centre de la seua poesia i, de fet, de la seua pròpia raison d’etre (raó de ser).
Estic segur que l’ocupació d’Estambul per part de les forces britàniques i franceses en acabant de la Primera Guerra Mundia, desempenyorà un gran paper en açò. El temor de que la ciutat se perguera per a sempre creixqué, lo que generà un pessimisme artístic i provocà una percepció d’Estambul en l’art molt diferent al periodo anterior. En este nou paradigma, produït despuix de l’ocupació de la ciutat, destacà l’identitat turca i musulmana d’Estambul i el més contribuïdor a la creació d’este paradigma fon el propi Yahya Kemal.
Durant el periodo en el que els debats rellevants continuaren feroçment, en uns sentiments patriòtics que recorden al nacionalisme francés, Yahya Kemal descrigué a Estambul com a una ciutat simbòlica, casi l’encarnació de la civilisació turca i islàmica i destacà una i atra volta que la ciutat no pot percebre’s sense tindre en conte lo turc o lo islàmic que li otorgà el seu esperit. Reforçà les seues idees a través de les cites de Nerval, Gautier i Loti, que escrigueren extensament sobre Estambul. Freqüentment viajava per la ciutat per a explorar l’esperit turc i musulmà que trobava inscrit en les pedres, interpretant que tot estava en un marc de “continuïtat”. Com a resultat de la prosa i la poesia que produí, arribà a ser nomenat com el poeta d’ Estambul, tant durant la seua vida com posteriorment, i influí en grans segments de la societat. La percepció d’Estambul que ell creà encara continua.
Est enfocament, els fonaments dels quals foren establits per Yahya Kemal i el marc del qual fon redactat per ell mateixa, continuà en els treballs d’Ahmet Hamdi Tanpınar, un estudiant del primer que se centrà en l’art i l’estètica.
Havent heretat la consciència històrica de Yahya Kemal, qui fon el seu mentor, Ahmet Hamdi Tanpınar va vore la ciutat d’Estambul com a la seua font d’inspiració i va preferir centrar-se en la ciutat a través dels problemes causats especialment per l’inici de la modernitat. En térmens d’art i lliteratura, Tanpınar es va moure exactament com Yahya Kemal, en el marc del “perfeccionisme”. No obstant, en la seua aproximació als objectes i assunts, Tanpınar tractà d’escodrinyar més intensament que el seu mentor.
Per a Tanpınar, en aquell temps, Estambul fon una font inagotable d’inspiració que alimentà la seua producció artística, una font que buscà interpretar com a un “somi”. Destacà entre els seus contemporàneus per l’interpretació del seu temps, Tanpınar optà per centrar-se en la ruptura que la modernitat havia infligit. Lluità per superar el trenc causat per esta ruptura que s’interponia entre el passat i el present. Per ad ell, no hi havia possibilitat de triar a soles una opció i el problema per a unir el passat i el present en una noció de continuïtat era el tema principal en el que es centrava por complet. Esta ruptura i continuïtat fon discutida per l’autor a través del cas d’Estambul, naturalment. En les seccions d’Estambul de la seua novela Huzur (Una ment en pau) i la seua colecció d’ensajos titulada Beş Şehir (Cinc ciutats), Tanpınar compartí els seus punts de vista rellevants directament a través de les oracions pronunciades pels seus personages lliteraris.
Un atre autor otomà que escrigué extensament sobre Estambul baix l’influència de Marcel Proust fon Abdülhak Şinasi Hisar, qui trià centrar-se en els recorts de la seua infància en la ciutat. L’autor veu el passat en prou de nostàlgia com un periodo de temps que havia passat i que era impossible tornar a viure. S’adinsà especialment en la vida al voltant del Bósforo, que havia segut favorida per les èlits d’Estambul a partir de la segona mitat del segle XIX.
Ademés d’estos tres lliterats, Yakup Kadri Karaosmanoğlu, Peyami Safa, Halide Edip Adıvar, Sait Faik Abasıyanık, Orhan Veli, Turgut Uyar, İlhan Berk, Ece Ayhan, Sezai Karakoç i Orhan Pamuk són també autors i poetes que han centrat la seua obra en Estambul dins de les seues pròpies influències i marcs creatius en la lliteratura turca moderna.
En resum, és possible argumentar que l’element determinant que donà forma a la percepció d’Estambul dels poetes i autors en la lliteratura turca moderna fon el propi procés de modernisació.
Orhan Pamuk i Estambul
Orhan Pamuk, el famós Premi Nobel de Lliteratura, és u dels autors recents per a qui Estambul té un paper decisiu tant en la seua vida personal com en la seua lliteratura. El seu llibre Estambul: Memòries i la ciutat és a la vegada un text de recorts, com el seu nom sugerix, i és també una recopilació dels seus comentaris sobre la ciutat, que podrien ajudar als llectors a comprendre les seues atres noveles. L’autor associa la seua llealtat a la ciutat en la seua pròpia raó d’existència i mai abandonà Estambul ni el carrer en el que naixqué.
Pamuk s’acosta al passat i al present de la ciutat com un tot i nos ha forjat un Estambul lliure de qualsevol ideologia o sentiment de nostàlgia. L’autor unifica el seu destí en el d’Estambul y mira a la ciutat a través d’una finestra lliterària de «melancolia». En atres paraules, dibuixa paralels entre la seua pròpia por personal a la pèrdua que l’acompanyà durant l’infància i es detriments que ha experimentat la ciutat. Per ad ell, no hi ha diferència entre la por a la pèrdua dels pares, la bancarrota d’una família que era rica de bestreta, i el menyspreu de la capital imperial despuix de la declaració de la República. Abdós incidents, encara que el primer és personal i el segon històric, estan units baix el denominador comú de la “tristea”. Açò, no obstant, no és una desventaja per a Pamuk. Ans al contrari, el sentiment de dolor emfatisa la seua volença a la ciutat i a sa casa, alimentant la seua creativitat i servint-li de positiva font de motivació.
Al vore la ciutat com a l’encarnació del sentiment de tristea, Orhan Pamuk tria els colors «blanc i negre» per a la ciutat, en llínea en la melancolia que associa a Estambul. Lo que influí en la seua elecció del blanc i negre fon la nova posició d’Estambul en la Turquia republicana com a una ciutat comuna i no com una capital imperial, la nova perspectiva que assumí, les fronteres desgastades i descuidades, els carrers desfargalats a mida que quea la vesprada. La ciutat, les películes en blanc i negre que l’autor va vore en la seua infantea, els antics gravats d’Estambul produïts en temps més antics i les lluites familiars que tingueren els seus pares. Tots estos elements alimentaren els sentits artístics de l’autor, que fruïx de la soletat, que té una imaginació vasta i profunda, y que dibuixa semblances entre ell i la ciutat. A través de l’image d’Estambul que ha creat, Pamuk se destaca de tots els atres autors nomenats anteriorment com un mestre de lliteratura posmodern que ama confondre, que perseguix l’excentricitat i que inclou als llectors en la seua prosa ▲
Estambul és un retrat, en unes ocasions panoràmic i en atres íntim i personal, d’una de les ciutats més fascinants de l’Europa que mira a Àsia. Pero també és una autobiografia, la del propi Orhan Pamuk.
L’història s’inicia en el capítul de la seua infància, a on Pamuk nos parla sobre la seua excèntrica família i la seua vida en un polsegós apartament en el centre de la ciutat. L’autor recorda que fon en aquells dies lluntans quan prengué consciència de que li havia tocat viure en en un espai plagat de melancolia: resident en un lloc en ruïnes que arrastra un passat gloriós i que intenta fer-se un lloc en la “modernitat”. Vells i bonicos edificis en ruïnes, estàtues valioses i mutants, viles fantasmagòriques i carrerons secrets a on, per damunt de tot, destaca el terapèutic riu Bòsfor, que en la memòria del narrador és vida, salut i felicitat. Esta elegia servix per a que l’autor introduïxca pintors, escritors i celebres assessins, i a través dels ulls d’estos, el narrador descriu la ciutat.
Naixcut en 1969 en el districte Tirebolu de Giresun. És doctor en lliteratura i catedràtic de llengua i lliteratura turca en l’Universitat d’Estambul. Ha publicat ensajos sobre la modernitat i el modernisme en la lliteratura turca.
Artícul aparegut en el Ucrònica #01